DIA MUNDIAL DE LA SALUT MENTAL. Jaume Agost treballador social: “Sense un abordatge social en salut mental tota la intervenció es queda com un tamboret de dues potes”

Castelló, 10/10/2025.- “La salut mental és un dret de la ciutadania que hem de cuidar”, destaca Jaume Agost, treballador social especialitzat en l’àrea d’addiccions, en aquesta entrevista amb COTS Castelló amb motiu del Dia Mundial de la Salut Mental. Un camp, el de la salut mental, al qual s’acosta diàriament a través dels casos de patologia dual – coexistència d’una addicció i una malaltia mental – en els quals intervé l’equip multidisciplinari del Centre de Dia Lluís Alcanyís de Vila-real, del qual Agost forma part des de fa 32 anys. En una jornada com la de hui, advoca per posar en valor el Treball Social en els serveis, programes i centres de salut mental. “Sense un abordatge social en salut mental tota la intervenció es queda coixa, com un tamboret de dues potes”, afirma.

Pregunta.- Des de la teua experiència en el centre de dia Lluís Alcanyís, com descriuries la relació entre salut mental i addiccions? Fins a quin punt són inseparables en molts casos?

Resposta.- És una relació complicada, diria jo. En el centre ens trobem amb multitud de casos de patologia dual – i de patologia dual greu, el tractament de la qual es realitza en una unitat específica, dins del Programa de Patologia Dual Greu de l’Hospital Provincial de Castelló -. Quan una persona presenta patologia dual, que implica la convivència d’una malaltia mental i una addicció, el cas es complica per al seu tractament, per a la deshabituació en el consum i la seua reinserció en la societat.

Quan tractem casos de patologia dual no podem oblidar-nos de cap de les dues parts del cas. És un tot. La malaltia mental i l’addicció ací són inseparables i requereixen un abordatge i un tractament en tota la seua complexitat: incloent l’afecció per a la persona a nivell social, psicològic i psiquiàtric.

P.- Com comentes, eixa relació ens porta a parlar de la patologia dual, que tal com has explicat implica la coexistència d’una malaltia mental i una addicció. És un fenomen complex i desafiador… Com intervé el Treball Social en aquest encreuament i quin tipus d’acompanyament es realitza en aquests casos?

R.- En una persona amb patologia dual, la deterioració de les relacions és molt major i de més difícil recuperació que en una persona que només presenta malaltia mental o en una persona addicta, situacions no obstant això que ja són de per si mateixes bastant greus. Des del Treball Social hem d’intervindre acompanyant a la persona, donant-li el suport que necessita en el seu procés de deshabituació i reinserció social. I fer entendre tant a la persona malalta com al seu entorn pròxim en quina situació està i de quins recursos disposa.

Necessiten d’un acompanyament integral, en el més estricte sentit de la paraula. Un acompanyament que supere les limitacions a les quals s’enfronten.

P.- Quins reptes específics planteja aquesta doble problemàtica a nivell d’intervenció i tractament des del Treball Social?

R.- Com a treballadors socials, els reptes que tenim davant d’aquesta doble problemàtica és tindre un bon maneig de la situació familiar: conéixer l’entorn, la situació familiar i el tipus de relacions de la persona amb patologia dual, i intentar aportar eines per a millorar eixa situació familiar que podria estar deteriorada per la complexitat del tema. I també veure a nivell personal quines metes pot aconseguir, sent conscients de les limitacions de cada usuari o usuària.

Treballar en equip és clau, en el nostre cas amb la psicòloga clínica, amb l’educador social, amb professionals de la Unitat de Conductes Addictives (UCA), i el psiquiatre de patologia dual greu, per a tindre una visió completa.

P.- Quins altres problemes de salut mental, al marge de la patologia dual, es deriven o tenen relació amb les addiccions?

R.- En el centre Lluís Alcanyís tenim coneixement dels casos de patologia dual a través de les i els usuaris de la unitat de Patologia Dual Greu de l’Hospital Provincial. En aquests casos greus coexisteixen, com deia, una addicció amb una malaltia mental greu com una esquizofrènia, trastorn bipolar, trastorn depressiu major greu, trastorne límit de la personalitat o TOC greu.

Però no sols hi ha gent afectada per aquests trastorns de major gravetat. També una depressió que no siga major, trastorn per ansietat o per estrés, o diagnòstics de trastorns narcisistes: en aquests casos no podem recórrer a la unitat de l’Hospital Provincial, i tampoc a salut mental en molts casos. És ací quan la intervenció es fa en el centre, on atenem a totes les persones amb qualsevol tipus d’addicció, siga el que siga la seua condició.

P.- Quins són els perfils més freqüents de persones que presenten patologia dual (o una altra malaltia mental) i que ateneu en el centre? Han canviat en els últims anys?

R.- A més de patir malaltia mental com a trastorns límits de la personalitat, esquizofrènia o trastorn bipolar, a nivell social són persones que no han aconseguit l’emancipació de la seua família d’origen o ho han intentat sense aconseguir-ho, i han hagut de tornar. En la seua majoria tenen una incapacitat laboral permanent o estan en situació de desocupació, perquè solen tindre moltes dificultats en l’àmbit laboral. A més d’arrossegar una situació econòmica complexa.

Per gènere, hi ha homes i dones, encara que en el cas del Lluís Alcanyís el 80% de les personesusuàries són homes, enfront del 20% de dones.

P.- Des del Treball Social, quines són les principals dificultats a l’hora d’abordar casos de patologia dual o de qualsevol altre problema de salut mental vinculat a les addiccions? Quines eines o enfocaments es consideren més efectius, des de l’experiència de l’equip del centre Lluís Alcanyís?

R.- Una dificultat que tenim per a treballar amb aquest tipus de pacients és que tinguen una bona adherència al programa de tractament, i això es complica per l’efecte que té en ells el tractament psiquiàtric que segueixen, que és fort. Tot això ens dificulta treballar qüestions com la motivació i trobar un estímul per a la seua vida, per al seu dia a dia.

Quant a les eines, per a nosaltres és clau el taller del centre de dia, perquè els dona consistència, hàbits. Arriben amb les seues facultats minades per la medicació, i necessiten una rutina. I això ho dona el taller: el fet de vindre, de compartir experiències amb altres persones, fer activitats terapèutiques i ocupacionals…

Una altra eina és el grup de teràpia, que impartisc al costat de l’educador social i la psicòloga. És un espai on troben suport mutu, on poden mostrar les seues dificultats i pors, i escoltar als altres.

La història d’aquest centre és peculiar: així com en el sector de les addiccions l’enfocament majoritari és el cognitiu conductual, en el Lluís Alcanyís hem advocat per un corrent psicoanalista-psicodinàmica. Més enllà de posar el focus en el símptoma i en el que ha de fer o deixar de fer la persona usuària, apostem per entendre d’on ve tot, qui eres, per què et trobes en aquesta situació i de quines solucions pots disposar per a eixir d’ella.

P.- Quin paper juga la intervenció comunitària i la coordinació amb altres recursos (salut, serveis socials, ocupació, etc.) en l’abordatge integral d’aquests pacients?

R.- És fonamental. En el centre el que intentem és que les persones usuàries accedisquen als recursos comunitaris que els corresponen, no sols els serveis socials o de salut, amb els quals estem coordinats, sinó també a recursos de tipus educatiu, cultural, de temps lliure. És clau per a anar sumant i aconseguint estímuls positius.

P.- Sovint, l’estigma es multiplica quan conflueix el binomi addiccions i malaltia mental. Com afecta això a la seua recuperació i accés a recursos? Com combatre-ho?

R.- L’estigma el veiem cada dia, i també el resultat d’eixe estigma, per exemple, en la família, o en la pròpia societat: passen a ser persones desvalorades, la paraula o l’opinió de les quals no té valor. És una de les qüestions que hem d’abordar en la mesura en la qual aconsegueixen mantindre l’abstinència en el consum de drogues durant un temps significatiu. Aconseguir que
vagen reivindicant l’espai que els correspon com a membres d’una família, de la societat, perquè per la seua història de vida han acabat sent exclosos i excloses. Anar recuperant eixa posició és un camí llarg; el canvi és difícil, d’ací la importància de treballar de manera paral·lela i coordinada amb la família i l’entorn.

Aquestes persones s’enfronten també a una situació de soledat. Han estat vivint en entorns d’addicció, amb persones consumidores, i quan cessen en eixa addicció, ixen d’eixe grup, han d’apartar-se, i es topen amb eixa soledat. Ací hi ha un treball a nivell social molt fort: de transició, d’incorporar-se a entorns ‘normalitzats’ i buscar dins d’ells altres ambients i teixir noves relacions, i d’aconseguir que eixe canvi o eixa reinserció en un entorn, com déiem, normalitzat, els atraga i els anime a quedar-se. Perquè no sempre és així, encara que siguen conscients que l’ambient previ els causava mal.

P.- Precisament el lema del Dia Mundial de la Salut Mental per a aquest 2025 és ‘Compartim vulnerabilitat, defensem la nostra salut mental’, un missatge que convida a reconéixer que totes les persones, en diferents moments vitals, podem travessar dificultats emocionals o problemes de salut mental. Visibilitzar aquesta realitat enforteix l’empatia social i permet avançar cap a una societat més justa, inclusiva i cuidadora. És aquest el camí? També per a derrocar estigmes i afavorir la inclusió social?

R.- El lema em sembla molt encertat. És veritat que la salut mental no és una cosa que cal cuidar només en les persones amb malaltia mental. Quasi tots, i totes, al llarg de la vida necessitarem eixa cura. Podem passar per crisi, dols, estrés, o fins i tot sense crisi, dols o estrés, podem requerir d’eixa atenció a la nostra salut mental. Faig un paral·lelisme amb el Sistema de Serveis Socials: quan va començar a construir-se, en els anys 80 i els 90, s’identificava amb les persones en situació d’exclusió social o en situació de pobresa, quan no és així. Hui veiem que qualsevol persona, independenment de la seua situació, pot necessitar dels Serveis Socials. Cal cuidar-los perquè són un dret de la ciutadania. I amb la salut mental passa el mateix.

P.- Creus que els recursos sociosanitaris actuals estan preparats per a atendre adequadament aquesta realitat? En el costat contrari: quins avanços destacaries en el tractament social de les addiccions amb patologia dual en els últims anys?

R.- Ara hi ha més recursos, però continuen sent escassos, sobretot en les UCA, en les Unitats de Salut Mental, en les USMI (Unitats de Salut Mental Infantil). Hi ha una ràtio de població per professional que és massa elevada. I a més en les UCA hi ha pocs professionals de Treball Social: una addicció, igual que una malaltia mental, fa estralls en la salut física, la mental i la social. Elsdanys en l’apartat social són molt seriosos. Potser tendim a atendre mes la part física i la psicològica, i deixar de costat la social. Hi ha molta faena que fer.

En addiccions, o patologies duals com les que hem abordat en aquesta entrevista, parlem de malalties cròniques que requereixen de tractaments prolongats en el temps. Programes a llarg termini.

Sobre els avanços, destacaria la formació de les i els professionals del Treball Social en aquest binomi addiccions-salut mental. En els centres d’addiccions com el Lluís Alcanyís, durant els primers anys tota la intervenció es focalitzava en l’addicció. Però els perfils canvien. I cal formar- se, per a adaptar-se i donar resposta a eixos desafiaments.

P.- Finalment: Quin missatge t’agradaria compartir en aquest Dia Mundial de la Salut Mental per a visibilitzar el paper del Treball Social en el camp de la salut mental?

R.- Si no es posa en valor el Treball Social en els serveis, programes i centres de salut mental, s’està errant. Sense un abordatge social en salut mental tota la intervenció es queda coixa, com un tamboret de dues potes. Si al tractament farmacològic i psicològic, no li acompanya un tractament des de l’àmbit social, la persona amb malaltia mental – o amb patologia dual – i el seu entorn familiar, naufragaran, perquè es perpetuaran conflictes. El Treball Social els dona accés a recursos als quals, per una altra via, probablement, no podrien accedir. És la porta d’entrada a eixos recursos per a recuperar el seu lloc en la societat, amb dignitat.

Jaume Agost Felip és treballador social des de fa més de tres dècades en el Centre de Dia Lluís Alcanyís de Vila-real, un servei públic per a la deshabituació, rehabilitació i reinserció social de les persones amb addiccions. Expert en Orientació Personal i Familiar per la UNED i Màster de Prevenció i Tractament de les Conductes Addictives (Universitat de València Adeit) ha sigut president del Col·legi Oficial de Treball Social de Castelló de 2016 a 2024.

NOTICIA EN CASTELLANO